Logo Banner Onix C.B.
ONIX-ALJOMA 51 – 84 PORTAL DEL CAROIG RESORT ENGUERA B. "A"
Huí voldria començar la crònica del partit del dissabte demanant disculpes al jugador nº 12 de l’Enguera a qui li vaig pegar dues colzades (totalment involuntàries) en el pòmul (de veritat que ho sent molt) i disculpes també al públic que va vindre al veure’ns als poliesportiu, no vam donar un espectacle massa edificant. 
 
Ens presentàvem al partit amb moltes ganes, veniem de guanyar al Gandia en sa casa i si guanyàvem contra Enguera recuperant el basquet-average se’ns posava la cosa molt be d’ací a finals de temporada per a estar en les dues primeres places que permeten accedir directament a la categoria d’Autonòmic. Estava clar que l’Enguera també vindria amb ganes ja que a ells també els hi anava molt en el partit. Ells pràcticament es jugaven el campionat de lliga i, ara, havent-nos guanyat a nosaltres a domicili tenen el camí molt més pla per a aconseguir el campionat de lliga. 
 
Les sensacions abans del partit eren bones, teníem la tensió necessària, no hi havia relaxació, debutava Adrián en substitució del Varo i nosaltres comptàvem en que el marcador inicial era -13 a 0 (basquet-average) per a evitar relaxacions en el joc. L’àrbitre principal va llençar el baló enlaire i a partir d’aquest moment es fa difícil explicar que és el que va passar durant 40 minuts de joc, (encara no m’ho explique massa be). L’Enguera va eixir amb molta intensitat des del primer segon, amb una defensa zonal 1-3-1 durant pràcticament tot el partit molt ben executada, amb les idees molt clares en atac i fent mal exactament allí on més clar era el seu avantatge. El jugador nº 8 (pivot) va ser un malson des de la línia de tres punts, d’aquesta manera aconseguia treure de la zona als nostres jugadors alts reduint el nostre poder rebotejador i intimidador a la zona. El jugador nº 7 penetrava amb molta força si el seu defensor era més gran que ell i postejava amb contundència quan el defenia algú més baixet, però no eren tan sols aquestos els jugadors destacables, l’Enguera va fer un partit molt seriós i coral on també van brillar (pel que ara recorde) els jugadors nº 10 i nº 11 controlant en tot moment el ritme del partit i el nº 13 amb molt bons moviments sota el tauler. 
 
En definitiva, l’Enguera va ser un equip clarament superior a nosaltres des del primer minut de joc fins a l’últim, mantenint la concentració tant en defensa com en atac i evitant que nosaltres siguerem capaços no ja d’apropar-nos al marcador si no ni tan sols d’entrar en el partit (no vam ser capaços de guanyar ni un sol quart i done fe de que es va intentar). Des d’ací la meva l’enhorabona pel gran partit que van fer. 
 
Per la nostra part ja dic que és difícil d’explicar el que va passar, no tinc la sensació de que nosaltres estiguerem relaxats, al menys jo no ho estava gens, ni de que hi hagués falta de tensió que pugués explicar l’ampla derrota. L’únic factor que ho explica mínimament és que, des del meu punt de vista, nosaltres vam gastar les nostres energies jugant contra la parella arbitral i al bàsquet tan sols jugàvem per inèrcia. No vam ser capaços d’abstreure’ns de l’espectacle que van donar els dos àrbitres i això no parla massa be en el nostre favor, crec que hem de ser molt més madurs amb això per que també forma part del joc, però clar quan alguns ja tenim 35 tacos... 
 
I ara vaig a fer un xicotet comentari sobre els àrbitres, no ho faig mai però el que va passar el dissabte em va semblar impresentable. Ahir explicava Vic a la seva crònica que no se li pot demanar més a qui més no sap i en això te molta raó, però no oblidem que aquestes persones fan una feina i que cobren per ella (supose que no serà massa i que no viuran d’això) i se’ls deuria exigir que sàpiguen.  
 
A més a més de la responsabilitat personal que cada individu te amb ell mateix i amb els que l’envolten, les persones que treballem i que cobrem per la feina que fem tenim una responsabilitat professional i devem esforçar-nos en fer la nostra feina el millor possible i el dissabte, els àrbitres, no es van esforçar massa. Dic això ara al final de la crònica per que en cap cas voldria que ningú entengués que intente justificar la clara derrota que ens va infringir l’Enguera, però el que sí que vull és que la gent sàpiga del nostre disgust amb aquestos dos àrbitres. 
 
Huí anem a deixar les coses boniques i passem directament a la música: 
David Bowie “Space Oddity”, dedicada a Julián que mentre nosaltres jugàvem perdia a sa mare, una forta abraçada. 
 
http://www.youtube.com/watch?v=xcyuKUtgyZ8&feature=related
Imágenes Relacionadas